Carla Mañosas Mas

Recorregut més preestablert on elaboro una tela prèviament que actua com una extensió del meu cos. Una tela que lligaré a la meva cintura i m’acompanyarà durant el trajecte, adoptant el ritme que estableixi. La llarga tela amb l’acte de caminar anirà recollint i emportant-se aquella matèria orgànica que se’m vagi presentant pel camí.

 

L’elaboració de la tela de feltre conté tot un procés de fricció perquè el teixit adopti rigidesa, on s’entrelliga la fibra. Tot aquest procés fa que resulti aquesta tela íntima, que recorda al vestit d’una núvia. La tela acaba establint un compromís de relació amb la terra trepitjada, retornant a aquests inicis on home i natura viuen interconnectats, on l’home se sent una peça més de l’univers, una espècie més de la Terra i no com un ésser superior i extern. Tela com a unió i relació, com a vincle de lligam amb la terra. La tela blanca, anirà acollint diverses branquetes, fulles, sorra... i les embolcallarà.

 

Arrossegar aquesta extensió de tela blanca que segueix les meves passes recorda a una cerimònia nupcial pel mig de l’entorn natural, simbolitzant aquest trajecte que vincularà i unirà el meu caminar amb l’entorn, a mesura que m’aniré desprenen del dia a dia i agafant matèria i generant aquest lligam amb la Terra.

 

La tela comunica el vincle amb la natura, aquest compromís, recordant que no sempre la nostra relació ha estat aïllada o desvinculada d’ella, que no és tant llunyà el temps en que actuàvem com a individus conscients de que no som el centre, sinó que formem part de la constitució de la Terra.