Carla Mañosas Mas

Etapa on realitzo un seguit de recorreguts visualitzant diferents perspectives i analitzant la pròpia experimentació. Els recorreguts que he establert els he contemplat des d’aquesta visió errant sense fixar una trajectòria prèvia i preconcebuda, sinó travessant l’espai sense establir un punt fi nal, recorrent l’entorn natural per allà on cos i ment m’ho demanaven. La trajectòria experimentada en cada recorregut ha estat diferent i en cada un d’ells s’han activat diverses interpretacions.

 

La ciutat nòmada que s’ha establert dins la ciutat sedentària, funciona molt diferent als recorreguts nòmades inicials on no hi havia un punt de partida i on la seva fi nalitat era la supervivència, generant-se un canvi abismal respecte als trajectes concebuts actualment, els quals es realitzen per anar d’un lloc a un altre, desplaçant-nos en llocs preestablerts, com seria anar de l’escola a casa, del treball a casa...amb horaris concebuts, recorreguts de l’anada i la

tornada. Tal i com explica Francesco Careri, hem tranformat el paisatge estructurant un teixit que es ramifica i avança caoticament, constituïnt un mar ple de construccions i carreteres que conformen un joc d’illes interconectades.

 

A mesura que he anat profunditzant en l’espai, el que en un inici podia semblar un caos natural, comença a adoptar signifi cat simbòlic. Començo a establir referències dins l’espai travessat.

 

A l’entrar en aquest nou espai genero uns recorreguts diferenciats dels quotidians, uns recorreguts que no demanen d’una perspectiva temporal numerada i sistematitzada, sinó uns altres, que m’obren pas a escoltar el temps interior, que anomena Bergson, un temps que escapa d’aquesta perspectiva vectorial, un temps on se’m fonen les fronteres entre passat-present i futur, on cada pas es reactiva i inicia un altre ritme físic i mental, on la meva subjecció va més enllà i es fon amb el ritme vital de la natura.

 

Aquest errar fa que escolti la noció de temps intern on no projecto cap finalitat, simplement m’endinso en el medi, el qual m’acompanya en el meu caminar i concebo una apreciació del temps interior, purament personal. Caminar sense destí, solitàriament i en un ambient no comú, un ambient que no forma part del dia a dia fa que se m’alteri la concepció temporal que puc percebre a la ciutat.